Però cladrà aprendre a escriure i a comunicar, i sobretot a persuadir. Vejam que en diuen els clàssics al respecte. Aristòtil està considerat com el gran teoritzador de la retòrica, i a Ciceró, se li atribueixen en canvi dots de gran orador; els seus escrits es dirigeixen, evidentment, cap a la praxi. Quintilià, per la seua banda, és el gran pedagog, el seu llibre es va convertir en el text per excel·lència de la retòrica. Per a Aristòtil la retòrica és "l'art d'extraure de tot tema el grau de persuasió que aquest conté" o "la facultat de descobrir especulativament el que en cada cas pot ser l"estratègia essencial per a persuadir". Per a Ciceró "el discurs té com a fi el convenciment i la persuasió de l"oient" i "el bon orador és el que té l'habilitat de moure els afectes de qui l'escolta". Un bon discurs, segons Ciceró, ha de ser agradable, instructiu i ha de moure (commoure) l'oient: Delectare, docere, et mouré. Per a Quintilià, la retòrica és "l'art del bon dir", tot considerant que no hi ha bon dir sense bon pensar, ni bon pensar sense rectitud.

La utilització de procediments retòrics no només és exclusiva dels camps de la literatura, de la poesia o del teatre, sinó que també la música, les arts plàstiques, el cinema i per suposat la publicitat en fan ús d'aquests recursos de la persuasió. Al llarg de diferents èpoques històriques, la retòrica com a principi constructor del discurs oral ha recuperat protagonisme. Actualment, i donada la importància de les autopistes de la comunicació, aquests recursos adquireixen una renovada importància i es presenten sota noves manifestacions integradores.

Posem per cas l'exemple de l'elaboració d'un PowerPoint i penseu en la seu execució davant d'un auditori tot seguint pas per pas les etapes de la retòrica clàssica i les seues cinc parts o fases preparatòries del discurs:

Inventio: Descobriment o invenció de les idees i arguments que sustentaran al discurs i les seues tesis. Per a això, es va desenvolupar una complexa xarxa d"arreplegament d"informació coneguda com a tòpics. Aquesta xarxa es va edificar a partir d"una imatge espacial: cada idea ocupa un lloc determinat en la ment de l'orador, cada idea ocupa un locus o lloc. Documentació i recerca en internet de les més variades fonts: definicions a les enciclopèdies, reflexions dels especialistes, etc.

- Pluja d'idees.

- Retòrica visual.

- Filosofia per a xiquets.

Dispositio: Distribució de les idees i arguments trobats a la Inventio, en aquelles parts del discurs on resulten més pròpies i eficaces. Per la funció que en aquest tenen, es reconeixen sis moments distints en el desenvolupament d'un discurs: Exordio, narratio, propositio, confutatio, confirmatio i peroratio. Selecció i preparació de les diapositives en funció de l'impacte que desigem causar en l'auditori. 

Elocutio: Una vegada determinades i distribuïdes les idees, aquestes són, finalment, verbalitzades. S"han de trobar les paraules apropiades a la matèria i situació del discurs; observar la gramàtica i un bon ús del llenguatge, i, sobretot, s"ha de mantenir  la vitalitat del discurs, fer-ho bell, elegant i capaç de moure els afectes dels oients. Aquestes tres últimes habilitats descansen, paradoxalment, en la violació o desviació de l"ús correcte o habitual de l'expressió lingüística. A les operacions que produeixen expressions inusuals, sorprenents i inusitades se'ls coneix com a figures retòriques. D'aquestes depenen, en gran manera, l"efectivitat del discurs i el poder de l'orador. Recerca de tota mena de recursos que poden ornamentar el nostre discurs: imatges, músiques, tipologia de lletres, ritme de transició d"unes diapositives a altres, inclusió de cites orals en mp3, etc.

-  Jocs de llengua i discurs oral.

- Comunicació i tecnologies .

- Utilització de fotoblogs o imatges online.

Memoria: Es refereix a la memorització del discurs i, per extensió, al conjunt de recursos mnemotècnics dels quals es val l'orador per al maneig del sistema i els subsistemes retòrics.

Notes paral·leles que ens permetran redactar el discurs en paral·lel amb el text de la diapositiva i no limitar-nos a llegir o subratllar el que ja està escrit a al imatge de la diapositiva. 

- Mnemotècnia.

Pronuntiatio (o actio): Escenificació del discurs. Es revisen els principis fonètics i gestuals que s'han d'observar durant l'execució del discurs davant d'un auditori. Així mateix, els sistematizadors de la retòrica li donen molta importància a l'anàlisi de l'origen i funcionament dels afectes. Despertar, moure i controlar les passions en els oients és una tasca fonamental en la labor persuasiva de l'orador. 

Desenvolupament de tècniques teatrals de contacte ocular, expressions facials i gestualitat corporal que faran més seductor aquest discurs.

- Comunicadors televisius i estratègies d'anàlisi de la realitat sota el prisma de l'humor: Andreu Buenafuente; Eva Hache; El Terrat; etc.

No s'ha de ser massa despert per concloure quel els primers defensem un ensenyament basat en el plaer (inspirat per la idea horaciana del "docere, delectare et movere") i els altres en la sempiterna idea de l'esforç ("la lletra amb sang entra"). I també que la millor manera d'estimular i motivar l'alumnat es basa en les tècniques dramàtiques que porten l'alumnat al MOVERE conclusió i fi últim del docere et delectare: estimular l'alumnat per al canvi. Veiem a continuació en quina mesura les tècniques dramàtiques ens ajuden en aquest sentit, ja que suposen:

•  Implicació personal on expressar la seua pròpia personalitat i formes de comprensió del món.    
• Col·laboració amb els companys amb el consegüent plaer de la interacció.      
• Integració de llenguatges expressius.

“L'home és plenament home únicament quan juga” Schiller