El teatre sempre s'ha qüestionat, de manera més candent que no pas qualsevol altre gènere literari, una sèrie de preguntes referides als seus receptors. Per exemple, tothom que ha planificat fer el muntatge d'una obra de teatre el primer que ha pensat és a quin tipus de públic dirigir-se i quin era el missatge que els volia fer arribar. A diferència d'altres gèneres en els que la investigació personal o col·lectiva són els eixos estructuradors de la recerca, en el teatre sovint és la incessant curiositat i demanda de noves sensacions per part del públic -habitant del seu temps- el que ha esperonat els creadors a buscar noves formes expressives per parlar del de sempre: l'amor, el poder, la mentida, la passió, la soletat, etc. Els escriptors de teatre per tant han d'estar molt oberts a la seua societat i a la seua època per saber prendre-li el pols i poder així convertir els neguits i somnis dels seus contemporanis en matèria artística.

La cosa es complica una miqueta més quan, ja d'entrada, ens plantegem que el públic a qui haurien d'anar dirigides les obres de teatre són els  joves en edat escolar. Les nostres expectatives seran més difícils de assolir si a més pretenem que l'experiència teatral siga tant captivadora que els faça perseverar en la lectura d'aquest gènere en una llengua d'una cultura minoritzada. O dit d"una altra manera és molt difícil utilitzar el gènere teatral com a animació a la lectura sense tenir molt en compte els temes i interessos dels destinataris.

Però vejam, què és el que demanaríem a un text teatral dirigit a aquest públic tant específic del que parlem? La resposta està clara i és més fàcil de contestar que de trobar les obres que responguen a aquestes característiques. Volem unes obres que amb un llenguatge correcte i a poder ser trencador tracten temes de candent actualitat entre els joves, que s'hi puguen  reconéixer com a espectadors en unes obres que si bé no és necessari que parlen d'ells, sí que han d'estar pensades per a ells. Unes obres dinàmiques, divertides, amb un transfons cultural no excessivament intel·lectualitzat que porte a la pèrdua d'interés dels joves ni tant superficial que no arribe a acomplir un dels objectius de tota creació com és el del qüestionament personal o col·lectiu.

Aquestes serien les exigències que ens imposaríem pensant en uns receptors joves, però si a més aquests joves han de ser els lectors d'una literatura teatral en català la cosa es complica una miqueta més. Està clar que en el camí de normalització d'una literatura s'ha d'arribar a la publicació d'obres en tots i cadascun dels gèneres. Els processos de recuperació cultural (vg. per exemple la Renaixença o la literatura de postguerra) s'han iniciat sempre amb la poesia que des del jo apel·la als sentiments col·lectius. Després segueix la novel.la que seria com la plasmació dels ideals d'una col·lectivitat. Per últim arriba el teatre que com un espill ha d'anar reflectint els esforços i els guanys d'aquesta col·lectivitat en el seu camí vers la normalització.

Si no ens agrada la nostra història, reinventem-la.

Però, ¿què passa quan es tracta d'una cultura minoritzada, esmicolada i sense senyes d'identitat comunes (o millor dit amb les senyes d'identitat comunes amagades o negades)? Reinventar, continuar lluitant i no plànyer-se tant, que no som l'única ni la darrera cultura en aquesta situació.

És evident que cap literatura no pot produir continuament obres mestres i a més en un gènere tant difícil com el teatre. És per això que en el camí de la normalització s'ha de comptar amb els esforços d'editors, investigadors del llenguatge, comunicadors, traductors, agents socials, ensenyants, actors, directors, i és clar, lectors. Pel que venim observant aquesta ha estat l'aposta per la que s'ha arriscat l'editorial Bromera, implicar i alenar totes aquestes persones il·lusionades en un model de societat i de cultura del respecte que permetrà el desenvolupament de la nostra literatura. Cap esforç no serà debades.

Centrem-nos, però, en el teatre. Aquest gènere eternament en crisi i eternament rejovenit continua sent la clau que obri tots els panys, o com a mínim la que ens assenyala les veritats latents, la que posa el dit en la ferida i com no la que ens ajuda a començar la recerca. Perquè, quins són els problemes que encara estan sense solucionar en la nostra cultura? La manca d'una llengua estàndard o de tres estàndards per al nostre àmbit lingüístic, la manca de diferents argots en català i no en altres llengües amb els que es puguen caracteritzar les diferents capes socials, i per últim la manca d'estudis sociolingüístics que tinguen una repercussió directa sobre els mitjans de comunicació.

La primera qüestió sense solucionar és el problema dels models de llengua estàndard. Mentre que es continue oblidant aquesta problemàtica continuarem tenint el cas de les traduccions d'obres de teatre quasi sempre sota el pes de dialectes urbans de les grans capitals, que fan difícil qualsevol intent de muntatge en una altra àrea del domini lingüístic.

La segona qüestió és la dels argots amb els que entre altres signes es puguen identificar els nostres joves. Hi estem d'acord en que els mots i per tant la llengua és  com un ésser viu que naix, evoluciona i mor en boca dels pobles que la parlen. Però inventar una literatura, inventar uns personatges, o inventar en definitiva models de llengua nous i diferents és un dels altres privilegis del teatre que no podem deixar escapar. Aquests models es poden crear per exemple adaptant personatges o traduint obres teatrals contemporànies i investigant formes d'expressió en la nostra cultura que responguen a aquest repte de modernitat.

I per últim, la tercera qüestió consistiria en la vertebració del món acadèmic amb les institucions socials i amb les necessitats pròpies de la nostra cultura. Tenim investigadors competents, tenim els mitjans de comunicació i les autoritats triades expressament per a acomplir aquestes tasques. Tindrà que ser una vegada més el teatre l'element que permeta aquesta interacció social. Perquè imagineu-vos fins on podríem arribar amb programes televisius com "Els pobles catalans parlen els uns dels altres" (inspirat en l"obra antropològica de Manuel Sanchis Guarner), o amb un altre que es digués "Cavallers, dracs i dimonis als Països Catalans" (inspirat en el llibre homònim sobre l"origen i pervivència de les festes populars de Xavier Fàbregas), o "De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, formes de dir", i no vull ni imaginar on arribaríem amb una Lliga Nacional d'Improvisació Teatral dels Països Catalans com una forma de treballar la llengua i la imaginació creativa amb totes les possibilitats de jocs d"equívocs que això pot generar.

Però deixarem de somniar, xafarem terra  i quan els amics ens demanen:

- Vosaltres que sou de teatre, per què no ens recomaneu una obreta de teatre que estiga bé en català?

- Com la voleu exactament?

- Doncs, que siga enrotllada, que ixquen molts personatges, que siga divertida, que no dure molt, que utilitze un llenguatge comprensible, que passe alguna cosa, que tinga marxa, que siga actual, que tracte els temes transversals, que...

- ... I què més? Només voleu això?

- Home, què no sou de teatre?

Sí, sí que ho som i ens posarem a la faena, i els proporcionarem de tot, els passarem una traducció d'obres de teatre quebequeses (capdavanters en literatura teatral per a joves), una adaptació-resum d'una de Dario Fo, un guió de treball per fer creacions col·lectives, tècniques d'improvisació servint-nos del vídeo, una adaptació valenciana de clàssics teatrals universals, un guió teatral d'una bona novel·la, el vídeo d'un muntatge musical, una versió plurilingüe a partir de les adaptacions-resums fetes pels anglesos sobre Shakespeare, un recull de poemes dramatitzables, músiques ètniques a partir de les quals improvisar accions, mil recursos com les la construcció de titelles-macro o micro, les ombres corporals, o de creació amb objectes,  uns tallers per organitzar esdeveniments culturals al centre... I no pararem fins trobar l'oferta que s'adapte a les exigències dels nostres demandants.

És un crim desaprofitar els esforços d'una gent que té tant clar que és el que vol per als seus alumnes, per al seu públic i per a la nostra cultura. La força del verí del teatre no coneix entrebancs. ¿Vosaltres què en penseu?

Antoni Navarro i Amorós

Master en Art Dramàtic per l'UQAM (Universitat del Quèbec a Montreal).

NOTA: Article publicat a la Revista Illa de l"Editorial Bromera